Propietats dels minerals per a la Salut

Els minerals es divideixen en dos grups: els macrominerals i els microminerals o oligoelements.

Els macrominerals són aquells minerals que l'organisme requereix en quantitats diàries superiors a 100mg i són el calci, el fòsfor, el potassi, el sofre, el clor, el sodi i el magnesi. Presents a l'organisme en quantitats majors de 5 grams.

Els microminerals o oligoelements són aquells minerals que l'organisme requereix en quantitats diàries menors de 100mg, (hi ha alguns dels quals només es requereixen alguns micrograms (mcg)), i són el ferro, el zinc, el seleni, el manganès, el coure, el iode, el molibdè, el cobalt, el crom i el fluor. Presents a l'organisme en quantitats menors a 5 grams.

Hem de recordar que els minerals són nutrients hidrosolubles i essencials. Això vol dir que si arribem a tenir un excés els excretarem i que no els sintetitzem, així que caldrà ingerir-los amb la dieta. 

Els minerals són substàncies que suporten la seva estructura molecular davant de diversos canvis, no com les vitamines, que pateixen molt amb canvis de temperatura. Tot i així, cal valorar la biodisponibilitat de cada mineral, ja que la seva estructura pot determinar de manera molt complexa la seva biodisponibilitat i mirarem amb més calma, ja que és molt important.

Recordem el vídeo sobre el magnesi, les diferents formes químiques i estructures i les seves funcions tan diferents sobre l'organisme per fer-nos una idea del que suposa tenir en compte la biodisponibilitat.

També volem explicar-vos les funcions principals de cada mineral, perquè ens fem una idea dels símptomes que es poden presentar després de patir els efectes de la seva deficiència o excés. Abans us vam dir que els minerals són hidrosolubles i que els excessos els excretem, però si la ingesta és contínua, ens podem trobar en la situació que no donem marge a l'organisme per eliminar-lo i presentar símptomes d'excés a l'organisme.

Tots els minerals estan units a nivell molecular amb altres substàncies. A aquestes unions se'ls anomena quelació, es tracta de minerals quelats. Les càrregues dels quelats poden ser positives, negatives o neutres. Quan els minerals quelats arriben a l'intestí han de tenir una càrrega neutra per facilitar l'absorció, sinó que seran repel·lits per la càrrega magnètica negativa de l'intestí, dificultant-ne l'absorció. Això es pot solucionar unint un ió perquè formi una càrrega neutra. A més, han de suportar els sucs gàstrics, biliars, enzimàtics… El viatge d'un mineral a l'interior de la cèl·lula és una petita odissea i tot i així ho aconsegueixen la majoria de vegades.

Existeixen formes de minerals orgàniques, inorgàniques i aminoquelades. Tots els minerals són quelats, és a dir, estan units a alguna cosa.

Els quelats orgànics solen tenir una millor biodisponibilitat, és a dir, s'absorbeixen millor i aconsegueixen una ràtio d'ús cel·lular molt més alta. Algunes de les formes orgàniques són el gluconat, el citrat, l'orotat, el picolinat i el lactat. Se'ls considera orgànics perquè té àtoms de carboni. L'absorció als quelats orgànics pot arribar fins a un 70%.

Els quelats inorgànics tenen una biodisponibilitat més baixa. Entre ells tenim els sulfats, els òxids, els carbonats i els fosfats. Si bé és cert que són més barats que els seus homònims orgànics, la seva absorció és molt més baixa, entre un 1 i un 25 %. A més, en no absorbir-se tant, l'organisme pot patir efectes secundaris amb les restes que cal eliminar.

Per últim, els aminoquelats són aquells compostos en què la quelació es dóna amb un aminoàcid. Són els que tenen una taxa d'absorció més elevada, entre un 60 i un 80% i una toxicitat molt baixa, ja que es té a unir el mineral a un aminoàcid amb molt baix pes molecular i així se'n millora l'absorció. A més, en el procés d'aminoquelació, quan se separa el mineral del lligand, si es fa bé, no resulta cap residu. El més important en el cas dels minerals aminoquelats és que el procés es faci correctament, en cas contrari, el nivell de biodisponibilitat pot baixar dràsticament.

En el cas dels aminoquelats ens hem d'assegurar bé, ja que hi ha laboratoris que fan proteïnats, que són minerals agafats a una proteïna, res a veure amb els aminoquelats.

Ara anem amb el que són els minerals en si. Un a un repassarem el més important de cadascun.

Sofre (S):

• Al·lèrgies del tipus rinitis estacional i altres processos inflamatoris de mucoses relacionats amb les al·lèrgies.
• Potent antioxidant. (GPO)
• Artrosi.
• Detoxificació (2a fase hepàtica).
• Parasitosi.
• Artritis Reumatoide.
• Salut capil·lar.

Calci (Ca):

• Osteoporosi.
• HTA.
• Hi ha estudis que determinen que les persones amb Síndrome Premenstrual lligada a l'ansietat tenen un ús més elevat de calci i magnesi.
• Per a una millor absorció del Ca es requereixen nivells adequats de Vitamina D, fòsfor, magnesi.
• El sodi i el zinc es veuen afectats per una elevada ingesta de calci. I com més proteïna s'ingereix més excreció de calci es pot observar. Igual que la cafeïna.
• Juga un paper important en el procés estructural de l'organisme, en la contracció i dilatació dels vasos sanguinis, com a cofactor enzimàtic i proteic o en els factors de coagulació.

Cobre (Cu):

• Artritis Reumatoide.
• Afectacions del sistema immunitari, (immunodepressió).
• Osteoporosi.
• El zinc i la Vitamina C interfereixen en l'absorció del coure.
• El coure el fem servir per a la producció d'energia, en la formació de teixit connectiu, per al metabolisme del ferro, per a processos lligats al sistema nerviós, per a la formació de melanina i com a antioxidant.

>> Aquest és el nostre millor Multinutrient <<

Crom (Cr):

• El paper més important del crom és el del control de la glucosa. Sembla que té l'habilitat d'acompanyar les molècules de sucre a l'interior de la cèl·lula.
• Així ens serà d'ajuda a la Diabetis.
• Estrès, recordem del vídeo de “fatiga adrenal” que hi ha una pujada de sucre amb l'alliberament exagerat de cortisol.
• Hipoglucèmies.
• Obesitat o dietes de control de pes, en què els índexs glucèmics estan descontrolats.
• Millora l'absorció amb la Vitamina C, però competeix amb el ferro.

Fòsfor (P):

• Juga un important paper en funcions estructurals del cos, en ajuda a l'absorció del Ca.
• Osteoporosi (juntament amb Ca).
• Millora el rendiment esportiu per un procediment anomenat càrrega de fosfat.
• Mg, Al, Fe inhibeixen l'absorció de P.

Herro (Fe):

• Ajuda al transport d'oxigen.
• Antioxidant.
• Anèmies ferropèniques.
• Fatiga.
• Síndrome de les cames inquietes.
• La manca de Vitamina A pot potenciar l'anèmia per falta de ferro.
• La Vitamina C millora notablement l'absorció del ferro.

Magnesi (Mg):

• Producció d'energia (ATP).
• Ajuda en les funcions estructurals del cos, com el Ca o el P.
• Cofactor enzimàtic.
• Transport de nutrients.
• Càlculs renals per oxalats. Sembla que nivells baixos de citrat de magnesi estan relacionats amb més casos de litiasi renal per oxalats.
• Diabetis. Sembla que els individus amb nivells baixos de Mg pateixen més de diabetis, així com els que tenen nivells adequats no.
• Estrès. El Mg ajuda en el transport i la transformació de 5HTP en serotonina, que és destruïda per l'excés de cortisol en casos d'estrès. Ajuda a reduir el risc d'estrès crònic i de fatiga crònica.
• Fatiga. Pel mateix motiu que abans, l'alliberament de cortisol continuat ens pot portar a la fatiga crònica.
• Osteoporosi. Recordem que juga un paper fonamental en els processos estructurals del cos.
• Sembla que l'elevada absorció de proteïnes pot millorar l'absorció de Mg.
• La Vitamina B6 millora molt l'absorció de Mg. Fins al punt que sembla que ja hi podem trobar suplements amb la barreja.
• El Ca pot arribar a ser antagonista si les dosis no són les adequades.

Manganès (Mn):

• Potent antioxidant. Per ser cofactor del SOD (superòxid dismutasa).
• Ajuda en la cicatrització i en el desenvolupament ossi.
• Osteoporosi, per al metabolisme ossi i teixit connectiu.
• El ferro és antagonista, la suplementació amb Mg també va resultar en un descens del Mn.
• Combina molt bé amb sulfat de glucosamina i sulfat de Chondroitina per alleujar el dolor en casos d'osteoporosi.

Potasi (K):

• Cofactor enzimàtic.
• Relació Sodi/Potasi. El potassi és el principal ió amb càrrega positiva a l'interior de la cèl·lula. (Potencial de membrana).
• Calams i rampes musculars.
• Estrès i fatiga.
• HTA.
• Diverses interaccions medicamentoses. Consulteu amb el vostre metge.

Seleni (Se):

• Antioxidant potent a través del glutatió peroxidasa.
• Sembla que els nivells de Se a l'organisme estan directament relacionats amb el risc de patir càncer.
• Infertilitat masculina. Necessària per a l'estructura de l'esperma.

Silici (Si):

• Teixit connectiu i formació òssia.
• Sistema immunitari per la seva alta concentració a les glàndules suprarenals.
• Osteoporosi.
• Salut articular i cardiovascular

Yode (I):

• Mineral essencial per a la síntesi de l'hormona tiroïdal.
• En casos de càncer.
• Dietes de control de pes.
• Funció tiroïdal.
• Sistema immunitari.
• Creixement.

Zinc (Zn):

• Antioxidant.
• Acné.
• Hiperplàsia de pròstata benigna.
• Sistema immunitari.
• Degeneració macular.
• Infertilitat.

Una abraçada i ens veiem al nostre canal!

Pau Elias Mondelo

Naturòpata i Coach en Nutrició Ortomolecular

Col·legiat Nº 3248 ONC Fenaco